Arqueologia medieval: l’empremta dels “sense veu” por Marta Sancho

Una olla de ceràmica esmicolada, un clau reblonat, unes costelles de xai socarrimades o un dipòsit de cendres i carbons… dit així no sembla que res d’això tingui gaire importància ni transcendència, però als ulls d’un arqueòleg prenen una altra dimensió. Es tracta dels vestigis que s’han conservat d’una certa activitat humana realitzada fa més o menys anys. Per separat no són res, però junts i vinculats a altres evidències, contextualitzats dins del registre arqueològic, ens parlen de la vida dels nostres avantpassats.

Pels medievalistes, que disposem d’una quantitat significativa de textos escrits, pot semblar absolutament innecessari cercar informació en les restes arqueològiques. Què ens pot aportar de nou un clau rovellat, una olla trencada, uns ossos socarrimats o un nivell de cendres al costat de documents de compra-venda, testaments processos, cròniques o inventaris?

La clau està en la naturalesa de les fonts i de les dades que ens faciliten. Un testament ens aportarà dades sobre les pertinences d’una determinada persona però no ens permetrà veure com era la casa on vivia; ens informarà sobre el seu nom però no sabrem si havia sofert algun traumatisme o si estava ben alimentada; podrem saber les relacions que mantenia amb els seus parents però no sabrem res del ritual d’enterrament que van rebre les seves despulles.

Podria continuar posant exemples però em sembla que són suficients per il·lustrar el què vull dir. El text escrit respon sempre a la voluntat explícita d’algú que vol deixar testimoni d’un determinat acte i, per tant, sempre cerca una resposta, una reacció o una transcendència. La intencionalitat del text escrit en obliga a ser prudents en la seva interpretació.

Les restes arqueològiques no tenen aquesta intencionalitat. Allò que trobem en les excavacions no s’ha conservat per servir la voluntat de ningú, de fet excavem les deixalles que s’han conservat, gairebé diria de forma fortuïta. Ha quedat el què ha quedat i el discurs que bastim a partir d’aquestes dades no respon a l’interès dels que van generar aquells vestigis. L’arqueologia de camp ens aporta una informació geogràficament puntual –aquí va passar això- i relativament ordenada cronològicament –va passar això abans que això altre i després d’allò-. L’ordenació dins d’una cronologia absoluta dels fets detectats formen part de la interpretació històrico-arqueològica que d’ells se’n faci i requereix d’uns coneixements amplis i concrets i d’un treball analític que abasta totes les evidències del registre arqueològic.

L’arqueologia medieval aporta al coneixement històric unes dades diferents que les que ens aporten els textos, ni millors ni pitjors. Aquestes dades ens permeten plantejar una visió històrica des d’un altre enfocament que pot ser complementari del que sorgeix dels textos, la qual cosa no significa que n’estigui subordinat ja que també podem formular l’afirmació a la inversa.

L’arqueologia ens ofereix una visió més física i més espacial, més anònima i més vivencial. Les conclusions que es desprenen de la recerca en arqueologia medieval, poden completar, contradir o confirmar allò que es desprèn dels textos, i sovint la conjunció d’ambdues tipologies de fonts és l’única fórmula que ens permet aprofundir en determinats aspectes del nostre passat medieval.

M’agrada l’arqueologia perquè ens parla dels “senseveu” i dels “sensenom”, perquè ens permet tocar objectes que altres van fer i van utilitzar en la seva vida diària, perquè ens obre els ulls a un marc espacial on es possible imaginar l’activitat dels homes i dones d’un determinat moment històric, perquè aguditza els sentits (el tacte, l’olor i la vista, com a mínim); perquè requereix un esforç físic que es veu compensat amb unes realitats també físiques; perquè és un treball d’equip en el que surt el millor i el pitjor de cadascun de nosaltres; perquè descobreixes el teus límits físics, mentals i emocionals; perquè t’obliga a fer ús de moltes eines i aparells; perquè et fa suar i això et fa sentir viu, perquè suposa un esforç intel·lectual important en el moment d’encarar la seva interpretació… i per moltes coses més. Alguns no entren mai en aquest joc però altres hi quedem atrapats per sempre i es converteix en una forma de vida, de mirar i d’entendre el món que ens envolta.

Marta Sancho
IRCVM